Llocs, història i personatges (petita guia de Viena)
Introducció a Viena
Breu història
L’orígen de Viena es remunta al segle I a.C., època en que els romans hi establiren una fortificació estratègica denominada Vindobona, que arribà a tenir més de 30.000 habitants. L’emperador Marc Aureli hi morí, probablement colpit per la peste. Anteriorment s’hi havien posicionat poblacions celtes.
Tot i que Carles Magne l’introduí dins la “Marca oriental” del seu imperi, la ciutat s’hagué de defensar de les invasions húngares. A finals del segle X, Otó I, emperador del Sacre imperi romà, reconstituí la “Marca” i donà Viena a la dinastia dels Babenberg.
Els Habsburg pujaren al poder el 1276, després de 30 anys de disputes “d’interregne”. La dinastia hagué de sufocar el rebuig inicial de la població i diverses sublevacions, guerres i, fins i tot, les invasions turca (1638) i napoleònica (1809). Malgrat tot, el domini habusbúrgic continuà fins el final de la primera guerra mundial, el 1918.
Evolució urbanística
Establerta incialment a alguns quilòmetres de la riba del Danubi, sobre la riba oest, Viena se’n mantingué allunyada a fi de protegir-se de les seves crescudes. En ser canalitzat el riu entre els segles XVIII i XIX, la ciutat pogué finalment acostar-s’hi i, posteriorment, estendre’s per la seva riba est. Tot i això, una important assimetria hi persisteix, amb la riba esquerra acollint només 200.000 habitants.
Encara avui és possible veure les antigues muralles aixecades entre l’any 100 i 500 dc. L’estructura dels carrers al centre també ens ensenyen l’estructura romana.
Un factor determinant en l’urbanisme de Viena fou el seu paper de ciutat fronterera del món cristià durant diversos segles, pel qual restà durant molt de temps encerclada per fortificacions que expliquen la densitat del teixit urbà central. Per crear espai per a nous edificis, a mitjans del segle XIX es desmantellaren les darreres muralles, que foren reemplaçades per una sèrie d’avingudes concèntriques conegudes pel nom de Ring (“anell” en alemany).
A l’últim cens de 2005, Viena tenia 1.651.437 habitants distribuïts en una àrea de 414,65 km². És considerada la capital “més verda de l’europa continental”: Per exemple, Barcelona, que té aproximadament els mateixos habitants (1.612.237) ocupa només una quarta part d’extensió geogràfica (100,4 km²).
Genealogia de l’Imperi
El Sacre imperi romanogermànic (Heiliges Römisches Reich en alemany o Sacrum Romanum Imperium, en llatí) va ser la unió política d’un conglomerat d’estats de l’Europa central, que es va mantenir des de l’edat mitjana fins a finals de l’edat moderna.
Nascut el 962 de la França oriental, una de les tres parts en les quals es va repartir el regne franc en 843 (Tractat de Verdun), el sacre imperi va ser l’entitat predominant d’Europa central durant gairebé un mil·lenni, fins a la seva dissolució el 1806 per Napoleó I.
Al segle XVIII, comprenia la major part de les actuals Alemanya, República Txeca, Àustria, Liechtenstein, Eslovènia, Bèlgica i Luxemburg, així com grans àrees de l’actual Polònia i una porció dels Països Baixos. Anteriorment, havien format part del mateix la totalitat dels Països Baixos i Suïssa, així com zones de França i Itàlia.
La denominació del Sacre Imperi va variar enormement al llarg dels segles. Al 1034 s’utilitzava la fórmula Imperi Romà per referir-se a les terres sota domini de Conrad II i no va ser fins 1157, durant el regnat de Frederic I Barba-roja, que es va començar a utilitzar el terme Sacre Imperi. D’altra banda, l’ús del terme Emperador Romà feia referència als governadors de les terres europees del nord i va començar a usar-se amb Otó II, emperador romanogermànic entre 973 i 983. Els emperadors anteriors, des de Carlemany (mort el 814) fins a Otó I el Gran (emperador entre 962 i 973), havien utilitzat simplement el títol d’Imperator Augustus (“Emperador August”), encara que històricament sel’s coneix també com “Emperador d’occident”.
El terme Sacre Imperi Romà comença a ser utilitzat a partir de 1254; i el terme Sacre Imperi Romanogermànic data del 1512, després de moltes variacions en els últims anys del segle XV.
Caràcter de l’imperi
Mai va ser un estat nació. Malgrat el caràcter germànic de la major part dels seus governants i habitants, des dels seus inicis el Sacre Imperi va estar constituït per diversos pobles. Una part important de la seva noblesa i dels càrrecs electes procedia de fora de la comunitat germano-parlant.
No obstant, durant la major part de la seva existència, va ser alguna cosa més que una mera confederació. El concepte de Reich no solament implicava el govern d’un territori específic, sinó que tenia fortes connotacions religioses (d’aquí el prefix ’sacre’). Fins al 1508, els reis alemanys no eren considerats com a emperadors del Reich fins que el papa, vicari de Crist a la terra, els hagués coronat formalment com a tals.
Era una conjunció entre un estat i una confederació de caràcter religiós.
Tercer Reich alemany
Després de la unificació d’Alemanya com a estat nació el 1871, el Sacre Imperi Romanogermànic va passar a conèixer-se com el primer Reich. L’Alemanya nazi es referia a si mateixa com el Tercer Reich, comptant l’imperi de 1871 com el segon, per així vincular-se amb un passat idealitzat i presentar-se a si mateix com la continuïtat d’un ens de tradició ancestral.
Utilitzà diversos simbols per traçar la línia genealògica del Tercer Reich, essent l’àl.liga imperial el seu símbol més famós; neix amb l’imperi romà i segueix amb el Sacre Imperi germànic.
Història i personatges
Carles VI
Viena, 1685 – Viena, 1740
Carles d’Habsburg i d’Aragó, I de Castella i Aragó, V d’Alemanya ( Gant, Bèlgica 1500 – Yuste, Càceres 1558 ), príncep d’Astúries (1504-1516), rei de Castella i Lleó, Aragó i Sicília i comte de Barcelona (1516-1556); rei de Nàpols (1516-1554); Arxiduc d’Àustria (1519-1522); i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (1519-1556).
Vida i orígens familiars
Nasqué l’1 d’octubre de 1685 a la cort imperial de Viena i fou el segon fill de l’emperador Leopold I, emperador romanogermànic i la seva tercera esposa Margarida d’Espanya. Era nét per línia paterna del també emperador Ferran III, emperador romanogermànic i de la infanta Maria Anna d’Espanya, i per línia materna del rei Felip IV de Castella i Mariana d’Àustria. L’arxiduc Carles d’Àustria, temporalment Carles III d’Aragó (i de Castella, encara que no s’hi compta a efectes pràctics) i finalment Carles VI d’Àustria, va optar a la corona espanyola durant la Guerra de Successió Espanyola, i va jurar com a rei dels diversos regnes de la Corona d’Aragó. Durant la guerra, esdevingué successor d’Àustria, fet que determinà un canvi dels suports de la guerra, la qual perdé finalment en favor de Felip V d’Espanya de Borbó.
Al morir el rei Carles II de Castella sense successió el 1700, l’Arxiduc Carles era el candidat a la corona hispana en virtut d’un antic pacte entre el rei Carles II, l’últim Habsburg, que estipulava la seva successió en un altre membre de la Dinastia Habsburg.
En el testament de Carles II però, aparagué el nom de Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França i besnét de Felip IV de Castella, com a successor, per la qual cosa s’inicià un conflicte entre els dos pretendents, ara conegut amb el nom de Guerra de Successió Espanyola.
Aquest és l’únic escut contemporani de Carles VI conservat als Països Catalans, a Mallorca. Els regnes peninsulars de la Corona d’Aragó van reconèixer l’arxiduc Carles com a rei i per això adoptà el nom de Carles III d’Habsburg. Durant la guerra, el seu germà, l’emperador Josep I, morí sobtadament i la successió al tron imperial recaigué en l’arxiduc.
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
El 1711 va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i renuncià per això a la corona hispana pel Tractat d’Utrecht a canvi dels Països Baixos, el Milanesat, el Regne de Sicília, Nàpols i Sardenya. Amb el tractat de Rastatt (1714) les tropes austríaques van abandonar Catalunya, i també ho van fer diversos alts funcionaris reials, tot començant un corrent d’exiliats catalans a Viena, que continuaria en els anys següents
En ascendir al tron imperial va haver de fer front als atacs dels turcs entre 1716-1718 i conquerí part de terres turques a Valàquia i Sèrbia, les quals, però, perdé entre el 1737-1739.
|
|
El 1713, davant la falta de fills mascles, va promulgar la Pragmàtica Sanció, que establia la indivisibilitat del regne així com permetia l’ascens de les dones al tron imperial.
Carles VI d’Àustria morí el 20 d’octubre de 1740 a Viena.
Curiositat
Carles III era amant de les arts: aficionat a l’òpera, va introduir aquest gènere a Catalunya. La primera òpera representada a Barcelona, al saló de la Llotja, en ocasió de les noces del rei amb Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel, va ser `Il piú bel nome’, obra escrita especialment per Antonio Caldara .
|
|
La desaparició de la corona d’Aragó
Unió amb la Corona de Castella
El 1476, Ferran el Catòlic (rei d’Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) havien contragut matrimoni, fet que va tenir com a conseqüència, a la mort d’ambdós, que els seus respectius territoris fossin regits conjuntament pel seu nét: Carles I.
Desaparició
La Corona de Catalunya i Aragó desaparegué amb el Tractat d’Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l’Arxiduc Carles d’Àustria (investit com a emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic), acumulés massa poder amb els dominis de la Corona d’Aragó, es va dividir el territori: els anomenats «regnes d’ençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València) passaren a Felip V de Borbó, mentre que els «regnes d’enllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi, tret de Menorca, que va passar a ser una colònia anglesa (junt amb Gibraltar).
A més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seva entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no passà així el mateix als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs per dret de conquesta, hi estengué les institucions legislatives, judicials i militars castellanes i hi reprimí les manifestacions socioculturals pròpies.
Ludwig van Beethoven
Bonn (Alemanya), 1770 – Viena, 1827
Orígens familiars
Nasqué a Bonn en una família modesta d’origen flamenc. El cognom indica la procedència dels seus avantpassats: la partícula “van” no és signe de noblesa i “Beethoven”, en alemany, vol dir “remolatxa”, element que indica que procedia d’una zona rural de Flandes.
El pare de Beethoven, ocupava un lloc com a tenor, pianista i violinista a la capella del príncep-arquebisbe Clemens, però en aquella època els músics estaven molt mal pagats. Ell mateix fou el primer professor classes de piano, violí i flauta del seu fill.
|
|
Segons el diari d’una veïna, Cecília Fischer, el nen era tractat amb molta severitat pel seu pare, que el volia convertir en un nen prodigi, com Mozart. Sembla que el lligava al piano i l’obligava a practicar sense aixecar el cap, i junt amb el seu primer professor de piano el feien tocar durant tota la nit fins a l’alba. Aquesta infantesa tan dura probablement el va convertir en una persona de tracte difícil.
No es va arribar a casar mai. El gran amor de la seva vida sembla que va ser Antonie von Birkenstock casada amb Franz Brentano, que ha passat a la història coneguda com la immortal estimada.
La sordesa
Des de molt jove, als vint-i-sis anys, va començar a notar els símptomes de la sordesa que més endavant esdevindria total.Els primers símptomes de sordesa començaren de ben jove, quan tenia només 26 anys (1796). Tornava de fer una gira per diverses ciutats alemanyes i després de fer una escala a Praga arribà a Viena, en un estiu molt calorós. buscant una mica de fresca va obrir les finestres de casa seva, col.locant-se en mig de la corrent d’aire. Així començà a notar els primers símptomes d’una sordesa que més endavant esdevindria total.
Tot superant el seu problema es posa a composar obres cada cop més ambicioses, com ara la Tercera Simfonia (1803), dedicada en un principi a Napoleó, tot i que després el propi Beethoven ho rectifiqués quan el cors s’autoproclamà Emperador.
Un any després composa alguna de les seves més famoses sonates i estrena la seva única òpera, Fidelio. Els anys següents apareixen els concerts i les simfonies, fins el 1812, data de composició de l’Octava.
La seva sordesa total i les seves idees polítiques el portaren a una situació límit d’aïllament. Quan tothom pensava que ja se li havia escapat la inspiració, ell es va dedicar a composar les seves grans obres mestres: la Missa Solemne, la Novena Simfonia i els últims quartets.
Els darrers anys de la seva vida els va passar relacionant-se només amb alguns amics íntims a través dels Quaderns de conversa, amb els que es comunicava, ja que havia quedat totalment sord.
Una pneumònia va acabar amb la seva vida el 26 de març de 1827. Més de 20.000 persones van anar a l’enterrament. Entre ells es trobava en Franz Schubert, gran admirador
El testament de Heiligenstadt
Al març de 1802 el seu metge li aconsella un període de repòs al camp. Per això es retira en el que el poblet de Heiligenstadt, que actualment forma part de Viena. El 6 d’octubre de 1802 escriu el que s’ha denominat Testament de Heiligenstadt, on parla de la seva malaltia i es justifica pel seu caràcter actual:
“Oh, vosaltres que em considereu i declareu hostil, obstinat i missantrop, què en sou d’injustos amb mi. No coneixeu les causes secretes que em fan ser així (…). Sempre m’he sentit cridat a realitzar grans obres, però penseu que durant els últims sis anys m’he vist atacat per un mal incurable, agreujat per la incompetència dels metges. (…) Nascut amb un temperament ardent i viu, sensible als plaers de la societat, aviat he hagut de renunciar a tots per viure una vida de reclusió (…)
¿Com podia jo proclamar la falta d’un sentit que hauria de tenir en el més alt grau, més que ningú, un sentit que en un temps vaig tenir amb més agudesa que qualsevol dels meus col.legues? Perdoneu-me, doncs, si em veieu retret, quan de bon grat estaria entre vosaltres. La meva desgràcia em mortifica doblement. (…) Estic allunyat de la diversió, de la societat, de les altres criatures, dels plaers de la conversa, de les efusions de l’amistat. (…)
Oh, homes, quan algun dia llegiu això, penseu com heu estat d’injustos amb mi i deixeu que l’afligit es consoli si pot trobar a un igual que ell, que, tot i els impediments de la naturalesa, va fer tot el que les seves facultats li van permetre per tal de ser admès en les files dels artistes meritoris i dels homes de bé”.
Diposità aquesta carta a mans dels seus germans amb el prec que quan ell morís la lliuressin al doctor Schmidt per tal que escrigués “una detallada descripció de la meva malaltia i que a aquesta descripció hi afegeixi com apèndix aquest paper per tal que després de la meva mort li sigui possible al món reconciliar-se amb mi”.
Aquest document, que potser hauria pogut ajudar a comprendre el seu caràcter ja en vida o immediatament després de la mort, no es va conèixer fins vint-i-cinc anys després de la mort de Beethoven.
Alguns episodis a Viena i Àustria
1787 Primera visita a Viena, interrompuda al juliol per la mort de la seva mare
1792 Haydn coneix Beethoven a Bonn i promet d’ajudarlo a Viena en els seus estudis i treball. Beethoven li agafa la paraula i viatja cap a Àustria, país que no deixarà més
1802 Probusgasse 6, Grinzing (Heiligenstädter-Testament-Haus). Arriba a Heiligendstadt.
1804-15 Pasqualati House (districte primer), Mölker Bastei 8. Casa construida de 1791 a 1798. Hi residí varies vegades entre 1804 i 1815.
1804-… Beethoven utilitza Baden fins a 15 vegades com a residència durant els mesos d’estiu. Allà hi composà la seva obra més famosa, La novena simfonia.
1808 Grinzingerstraße, 64 (Grinzing). Hi composà la sisena simfonia, també denominada “La Pastorale“.
1817 Pfarrplatz, 2. Hi resideix durant l‘estiu. Actualment és el heuriger Mayer am Pfarrplatz.
“El tercer home”
Gran Bretanya, 1949
Guió Graham Greene Director Carold Reed
Amb Joseph Cotten, Orson Welles i Alida Valli, entre d’altres
Música Anton Karas
Duració: 108 minuts
Viena, 1948: L’escriptor americà Holly Martins arriba a la ciutat per trobar-se amb el seu antic amic Harry Lime. Desgraciadament, just el dia de la seva arribada, Lime és enterrat després d’haver mort en un estrany accident de cotxe. A través d’un oficial britànic, Martins s’assabenta que Lime podria haver sigut un comerciant de mercat negre sense escrúpols…
La Viena d’El tercer home
El final de la segona guerra mundial deixà un balanç desastrós per la ciutat de Viena: els bombardetjos de 1944-45 significaren la destrucció del 21% dels edificis i del 25% de les instal.lacions industrials. Quan la guerra acabà, l’exèrcit soviètic ocupà una part de la ciutat. França, Anglaterra i els USA es dividiren la resta en diversos sectors, i entre totes quatre forces es distribuiren el primer districte. En aquest context es mouen els personatges d’El tercer home.
Les localitzacions més famoses de la películ.la són les del clavegueram, la plaça Am Hof, la Josephsplatz, el Mölkerbastei, el Cafè Mozart (situat al darrere de l’òpera). el Cafè Marc Aurel i la nòria del Prater. Però n’hi ha moltissimes més, com l’estàtua de Beethoven, la de Strauss al Stadtpark, el Reichsbrücke del Danubi, el cementiri
central amb les làpides més famoses, el palau Pallavicini, el palau de justícia, les runes de la catedral de Sant Esteve, la Moritzinplatz, el Hoher Markt, Schönbrunn, el Belvedere, l’església votiva de Schottentor, Westbanhof, el Neuer Markt, Lederhof, St. Ulrichsplatz, la Schauspielhaus, la Minoritenkirche, Maria am Gestade i alguns carrers que apareixen en les escenes de cotxes.
En exhibició
Burg Kino
Openring, 19, 1010 Wien
La pel.lícula encara es pot veure al Burg Kino. Els horaris són els següents:
Dimarts 5 de la tarda
Div. i dissabte 11 menys cinc de la nit
Diumenge 3 de la tarda
El tour
Vienna Sightseeing/Vienna Talks+Walks
Cada dilluns i divendres a les 4 de la tarda
Preu 17€ Duració 2/2′5h
Inici Davant l’estació de metro de Stadtpark (Johannesgasse)
Final Mölkerbastei
Passeig guiat en anglès i alemany per les diferents localitzacions de la pel.lícula. Es poden contractar tours especials amb la guia Brigitte Timmermann, especialista en El tercer home. Quan les condicions ho permeten, es pot visitar un tram de les clavegueres.
Nota: Hi havia un tour guiat de les clavegueres, amb sortida davant del Cafè Museum, que fou suspès i es reprendrà a partir de juliol de 2007. Els tours es faran
cada divendres, dissabte i diumenge de 10 del matí a 3 de la tarda, amb sortida davant del Cafè Museum.
El museu
Pressgasse 25 (Naschmarkt)
Dissabtes de 14h a 18h
Una gran col.lecció d’objectes originals procedents de tot el món donen una visió de com era la vida quotidiana de Viena després dels bombardetjos. També s’hi poden veure targetes amb autògrafs, partitures de les partitures d’Anton Karas, cartells de les pel.ícules i objectes utilitzats, primeres edicions de la novel.la…
És una col.lecció que continua creixent, distribuida en vuit sales.
Curiositats
El Zither
La famosa melodia d’Anton Karas desencadenà un fort interès mundial per l’instrument de corda típic vienès, el “Zither”.
Les clavegueres de Viena
Com totes les grans ciutats, Viena té una extensa xarxa de clavegueram, més de 2.100 quilòmetres. Després de la gran epidèmia de còlera de 1830, l’emperador Franz Joseph I impulsà la construcció de canalitzacions separades per l’aigua residual i la potable. El mateix riu Viena, que també es pot veure a la pel.lícula, fou canalitzat i en gran part soterrat. Malgrat això, moltes de les escenes foren gravades en reproduccions idèntiques d’estudi per facilitar la filmació.
(properament ampliarem aquesta secció)
